Ja em vaig cansar de patir. De lluitar per aconseguir-ho tot a qualsevol preu. Em vaig cansar d’anar de pressa, de caminar cap als objectius que se suposava que devia perseguir.
Em vaig cansar de patir per no viure el moment ideal. Em vaig cansar de passar-ho malament per preocupar-me de coses que ni tan sols estaven succeint.
Em vaig esgotar de sentir el run-run a l’estómac cada vegada que el meu cap m’alertava de totes les monstruositats que podien succeir. Em vaig esgotar de pensar que els altres havien de canviar, que els altres no eren al lloc adequat, que els altres no m’acceptaven o que els altres eren pitjors.
També em vaig cansar de pensar que jo era menys, que era més, que era estranya o que ningú m’entenia.
Em vaig rendir davant de tanta pressió. Em vaig rendir i vaig deixar anar. I vaig decidir deixar de patir i ara m’assabento que no és necessària tanta lluita contra allò que no succeeix ni tanta lluita perquè alguna cosa succeeixi.
Que de tot s’aprèn i de gairebé res es mor. Que tot arriba i que si ho busques amb menys ansietat potser arribi millor. Que ho pots perseguir sense tanta velocitat, gaudint d’una persecució amable.
Que de tot s’aprèn i de gairebé res es mor. Que tot el que arriba malament o fa mal és tan positiu com allò positiu. Que després d’una bona baixada segueix una gran pujada i que a la baixada tampoc cal lluitar contra ella. Que de baixades la vida és plena i que, de cada baixada, aprenc més i més.
I ara que m’he rendit, que ja no lluito desesperadament, que ja no em preocupo innecessàriament, que no intento canviar a la gent, que no necessito omplir-me de fora perquè des de dins tot està bé … la vida és tan diferent … que crec que si arriben més baixades, em faré una fan pròdiga d’elles.
I ara que m’he rendit, m’esgoto només de pensar el que arribem a patir pensant, analitzant, perseguint, criticant … quan la vida només ens demana que la visquem … quan de tot s’aprèn i de gairebé res es mor.