L’altre dia vaig anar a creuar un semàfor en un dels transitats carrers de Barcelona. No passaven cotxes i per això vaig creuar en vermell. Si, si, ja sé que no s’ha de fer, però no venien automòbils a mil quilòmetres vista. A la vorera de davant hi havia uns senyors grans esperant que el semàfor canviés de color. Just estaven col·locats de manera que jo no podia continuar amb la meva ruta i li vaig fer un gest amable a la senyora perquè em deixés passar.
La senyora gairebé embogeix. Em va renyir pitjor que la meva mare quan encenia el televisor els caps de setmana.
Va començar a cridar-me enmig del carrer, dient-me que si jo hagués fet les coses bé, ells no s’haurien d’haver apartat. Inicialment, vaig intentar raonar, però passat mig minut vaig seguir el meu camí.
No acostumo a agafar el metro a les 8 del matí, però algun dia em toca fer-ho. Em sembla una pel·lícula de terror. La gent corre posseïda per pujar en un vagó. I, si et fixes, el següent metro arriba en 3 minuts. 3 minuts !!! Per l’amor de Déu! 3 minuts !!!!! De debò val la pena córrer com zombis sagnants per no perdre el metro? De debò val la pena arrasar qual huracà Katrina a totes les persones que et trobes al teu pas per guanyar la significativa xifra de 3 minuts?
I després em pujo al metro i la pel·lícula de ciència ficció segueix. El 80% dels allí presents estan connectats a l’aparell. Però el 20%, bé va, el 18% restant, llueixen cares de fàstic i desconnexió. Probablement el metro no és el millor lloc per a complir somnis de felicitat, però, cal presentar un aspecte tan agre de bon matí?
El 2% restant mirem la pel·lícula. Observem els efectes especials i … quina llàstima que siguin les 8 del matí, sinó encara podríem menjar crispetes.
També hi ha el món del supermercat. Aquest món. Aquest món en el qual et poses a la cua tan tranquil·lament perquè no ets de les persones que pensen que anar a comprar sigui una pèrdua de temps. Ni tampoc creus que a la vida 3 minuts siguin una eternitat.
Doncs res, et col·loques a la cua i observes els productes que la gent de davant ha comprat. Fins que arriba una persona darrere. Tot d’una, notes que es va acostant sigil·losament i, a la que no t’has adonat, se t’ha col·locat al costat. I segueix al teu costat, amenaçador, fins que, de vegades, fins i tot es col·loca davant. El més paradoxal de l’assumpte és que si m’ho preguntessin a mi, probablement jo els deixaria passar. Però no, ells prefereixen increpar al veí per guanyar un lloc a la cua.
La pel·lícula dels crispats segueix a la carretera. Aquells que no et permeten ni un mil·lisegon de més per arrencar el cotxe. I que, si poden, toquen el clàxon amb totes les seves forces. El clàxon és un gran element de catarsi social. És l’element amb el qual descarregar tota la ràbia i frustració que se t’acumula al llarg del dia. Però clar, els altres no tenim la culpa.
I res … que la gent crispada també forma part d’aquest món i si existeix, doncs serà per alguna cosa. A mi em distreuen, val a dir-ho. Però m’inquieta una mica que, cada vegada, els crispats siguin més en nombre i qualitat del seu encrespament.
Per això et proposo un test de gran valor científic😉
- Ets dels que corres per no perdre el metro perquè sinó has d’esperar 3 minuts?
- Ets dels que, cada vegada que agafen el cotxe, toquen el clàxon més de 3 vegades?
- Notes teus músculs tensos al metro mentre penses en la teva terrible jornada de treball?
Si has contestat si a més de dos, ets un CRISPAT.
I si ets un crispat no estàs vivint la vida, estàs vivint una pel·lícula de terror.
Jo de tu em faria un plantejament. I si després de llegir tot això et sembla que no sé res de la vida i que el que dic és molt fàcil però que a la pràctica tot és molt difícil i tal … segueix amb la teva pel·lícula, que jo, mentre, em menjaré les crispetes .
*Foto gentilesa Livinginpixels.net